Un tòpic típic és atribuir tot el que ens passa a l’edat, i donar-li la culpa de les nostres mancances, distraccions, molèsties i és que ho sentim tantes vegades que ho donem per fet i ens ho creiem!
Quan la nostra àvia o besavi ens deien: “els anys no tornen”, potser sí que teníem part de veritat.
Enrere no hi anem, estem en present, cap endavant, i acumulant experiència.
Quan un científic o metge ens diagnostica i afegeix: “és cosa de l’edat”, volem pensar que es refereix que el cos humà fins ara se l’ha vist créixer i desgastar-se, i ben fàcilment les persones s’agafen al peu de la lletra aquest missatge amb el seu propi filtre i percepció, ja sigui lapidant, evitatiu, limitant. Ens etiquetem sols i fins i tot tolerem viure adolorits perquè és llei de vida i tenim una edat, quan el dolor físic o emocional es pot haver sembrat de petit ,per exemple i manifestar-se en altres moments vitals i se sol anestesiar amb calmants, deixant l’arrel, l’origen, arxivat, aquí és on podem fer un gir de 180 graus, adoptant mesures alliberadores.
Sovint, adquirim consciència dels missatges entrants tan propis com aliens, ens podem enganxar al vol en aquest clixé. I, sovint, també prenem consciència del cos, de les emocions, dels patrons, creences, del nostre dia a dia, de la nostra cara, el somriure, l’estat que ens trobem, si respirem benestar o al contrari estem saturats, insatisfets en algun aspecte o a disgust amb què vivim o com ens va.
Donant una ullada i valorant la vista, el camí evolutiu s’amplia, ens n’adonem que l’edat no hi té res a veure. Tant el cos, com la ment, les emocions, les relacions, el que compta és l’ experiència , l’ actitud i la voluntat de fer ús d’aquesta saviesa innata i l’adquirida o recordada amb el temps. Les modes passen, les etiquetes cauen, els clixés s’esborren i un s’allibera, sigui un nadó, un adolescent, un humà adult.
I si viure lliure de malestar és possible?
I si deixem l’edat com a anècdota?